Haru de Flavia Company

Ressenya de la casa del Llibre

 Haru segueix el camí que li marca la vida. El destí és massa fort per desafiar-lo.

"La Kumiko va comunicar la decisió a la filla, a la tornada d'aquell que es va convertir en el seu últim viatge. Assegudes totes dues davant la taula de la cuina, mentre tallaven una síndria. La Haru s'hi va negar i va dir que, abans, fugiria de casa i no la trobarien mai més. La Kumiko va somriure amb paciència i li va dir, qui fuig tard o d'hora ha de tornar per poder marxar. (...) Ha arribat el dia d'anar-se'n, però la Haru no ho veu així. La Haru sent que l'expulsen. Seu al peu del cirerer que van plantar tots tres junts quan ella va fer els cinc anys i pensa que potser la seva mare li diria, Haru, qui se sent expulsat tard o d'hora ha de tornar per ser capaç de marxar. Com pot haver sortit el sol un dia més, després de la seva mort?"

Un llibre tranquil, lent , com una road movie en la vida de la Haru , en diríem si fos una pel·lícula.. , cal assimilar-ho lentament. Sèrie de llibres de la Flavia , molt fan en el jovent mes alternatiu actual, incloses les meves filles ! 

Lectura feta tranquil·lament al llarg del mes d'agost !

42 segundos

 Critica del Diari ARA , parcial:

42 segundos és un dels pocs exemples de pel·lícules de gestes esportives, potser l’únic, que hi ha al cinema espanyol. Però malgrat que el títol faci referència a la tercera i agònica pròrroga del partit, el cor del film és “com dues persones han d’enfrontar-se als seus problemes interns per solucionar els externs –diu De la Orden– i aquí entrem en la salut mental dels jugadors d’elit, la pressió que es posen i el que hi ha al darrere d’una jugada”. Les abraçades van escasses als vestidors masculins.

En realitat, 42 segundos comença gairebé com una pel·lícula d’entrenament militar perquè el primer que li passa a l’equip, que abans del 1992 estava format essencialment per jugadors catalans, és que la federació els col·loca un entrenador croat amb mà de ferro, Dragan Matutinovic. Ell és qui ajunta "la vella guàrdia catalana amb la nova onada madrilenya”, com diuen a la pel·lícula, i els posa a entrenar a Andorra. “Jo no busco waterpolistes, busco gladiadors”, els diu. “No sou els més forts, no sou els més tècnics i no sou els més intel·ligents, però almenys els altres s’hi hauran d’esforçar”

Hi vaig anar amb recança de pensar que seria una pel·lícula mes espanyola, però no, tracta el tema del català amb normalitat , com ha de ser, si mes no la versió del cinema Verdi, els jugadors i persones catalanes, parlen en català quan ho fan entre ells , i no hi ha subtítols!!  Gran sorpresa.

El país de l'altra riba - Maite Salord

Ressenya de Internet

Un avió alemany que ve de bombardejar la costa nord d’Àfrica cau a l’Illa de l’Aire, al sud-est de Menorca. Alhora, a la ciutat d’Alger, l’Alfred Gold i el seu net Daniel, jueus que han travessat França fugint dels nazis, obren una sastreria. La visita d’un elegant colon francès, Michel Bisset, que regenta el restaurant més luxós de la capital algeriana, el Cafè de París, els obre una esperança. Al restaurant, el jove Daniel Gold coneix l’Omar, un excombatent de les tropes franceses, i la Isabel, una noia provinent de Fort de l’Eau, població de la badia d’Alger fundada i habitada per menorquins. Cinquanta anys més tard, als carrers de Barcelona, la Marta i la Hanna, inicien una relació amorosa en què pesen els secrets i la memòria familiar de l’una i de l’altra. L’encreuament de les dues històries confegeix un tapís que mostra, entre violents episodis col·lectius, unes vides que s’aferren a l’amor i a la solidaritat.

Interessant, potser l'orientació sexual de la néta no hi pinta molt, però es entretingut i passa una mica per sobre els temes  del segle 20 ,extermini jueus  , independència d'Argèlia, desenvolupament de Menorca..

Geosmina - Cinta Fanós

Ressenya de la Casa del Llibre:

La Llúcia, que viu a Irlanda i acaba de deixar-ho amb el Liam, rep la trucada del seu pare: la Blanca, la seva mare, acaba de morir en un accident de cotxe. La tràgica notícia capgira la vida de la Llúcia, que torna a casa, al poble ebrenc de la seva infància, adolescència i primera joventut, on ha d'enfrontar-se no nomes a la mort de la seva mare, sinó també al seu record i a la relació que tenen totes dues.

Quan decideix refer el trajecte cap a Astúries, que tenia previst fer la Blanca abans de morir, la Llúcia no sap que també serà un viatge cap al seu passat. Entre el passat matern i del seu present, la Llúcia es troba amb camins vitals farcits de renúncies, secrets i fugides escampats entre Irlanda, Astúries i la Barcelona dels últims anys de la lluita antifranquista.

Geosmina es el viatge intimista de la Llúcia, una noia que necessita trobar respostes a una infància sense vincles maternals i a un present on la sensació de desarrelament continua apoderant-se dels àmbits de la seva vida.

Es  entretingut llegir-lo, es una mica trist  però interessant. Hi traspua força la renuncia de la mare al amor a una dona, prohibit en aquell a època.

El mon d'ahir - Memòries d'un europeu

M'ha sorprès la autobiografia del Stefan Zweig, desconeixia bastant la seva vida i obra, en aquest llibre fa un repàs del que ha viscut a finals del segle 19 a Viena, i tot el que va viure del segle 20 a Viena i exiliat del nazisme , abans de suïcidar-se al Brasil. 

Amb ganes de llegir novel·les i altres llibres seus!

 Al final de llibre vaig veure el film sobre la darrera part de la seva vida a la pel·lícula Adéu Europa , molt recomanable també per entendre la part final de llibre

Sola de Carlota Gurt

La Mei, després de naufragar en la feina i immersa en l’apatia matrimonial, s’aboca a escriure instal·lada a la casa del bosc de la seva infantesa, on s’encararà rabiosament a la grisor del seu passat, a un present inoportú i a un futur a la deriva. Aquesta és la crònica d’una rebel·lió. És la història de la seva solitud impenitent narrada en un compte enrere agònic de 185 dies. Però, què és la solitud? Una realitat objectiva o un estat d’ànim? Una benedicció o una condemna? Potser tot alhora. Però una cosa és segura: de la solitud no en sortim indemnes. Escrita en la característica prosa vivíssima i visual de l’autora, Sola és també el seu esperat debut en el gènere de la novel·la.

Molts i ningú

Amb una evocació vivaç dels seus records familiars, l'autora converteix la narració del seu present, del seu passat i del de la seva família -començant pels besavis- en un autoretrat personal i col·lectiu, i ret un homenatge a la manera d'entendre, construir i viure aquest país de diverses generacions a través de la feina, la política, l'escola, la cultura i la llengua.