dimecres, 7 de setembre de 2022

Haru de Flavia Company

Ressenya de la casa del Llibre

 Haru segueix el camí que li marca la vida. El destí és massa fort per desafiar-lo.

"La Kumiko va comunicar la decisió a la filla, a la tornada d'aquell que es va convertir en el seu últim viatge. Assegudes totes dues davant la taula de la cuina, mentre tallaven una síndria. La Haru s'hi va negar i va dir que, abans, fugiria de casa i no la trobarien mai més. La Kumiko va somriure amb paciència i li va dir, qui fuig tard o d'hora ha de tornar per poder marxar. (...) Ha arribat el dia d'anar-se'n, però la Haru no ho veu així. La Haru sent que l'expulsen. Seu al peu del cirerer que van plantar tots tres junts quan ella va fer els cinc anys i pensa que potser la seva mare li diria, Haru, qui se sent expulsat tard o d'hora ha de tornar per ser capaç de marxar. Com pot haver sortit el sol un dia més, després de la seva mort?"



Un llibre tranquil, lent , com una road movie en la vida de la Haru , en diríem si fos una pel·lícula.. , cal assimilar-ho lentament. Sèrie de llibres de la Flavia , molt fan en el jovent mes alternatiu actual, incloses les meves filles ! 

Lectura feta tranquil·lament al llarg del mes d'agost !

dilluns, 5 de setembre de 2022

42 segundos

 Critica del Diari ARA , parcial:

42 segundos és un dels pocs exemples de pel·lícules de gestes esportives, potser l’únic, que hi ha al cinema espanyol. Però malgrat que el títol faci referència a la tercera i agònica pròrroga del partit, el cor del film és “com dues persones han d’enfrontar-se als seus problemes interns per solucionar els externs –diu De la Orden– i aquí entrem en la salut mental dels jugadors d’elit, la pressió que es posen i el que hi ha al darrere d’una jugada”. Les abraçades van escasses als vestidors masculins.

En realitat, 42 segundos comença gairebé com una pel·lícula d’entrenament militar perquè el primer que li passa a l’equip, que abans del 1992 estava format essencialment per jugadors catalans, és que la federació els col·loca un entrenador croat amb mà de ferro, Dragan Matutinovic. Ell és qui ajunta "la vella guàrdia catalana amb la nova onada madrilenya”, com diuen a la pel·lícula, i els posa a entrenar a Andorra. “Jo no busco waterpolistes, busco gladiadors”, els diu. “No sou els més forts, no sou els més tècnics i no sou els més intel·ligents, però almenys els altres s’hi hauran d’esforçar”


Hi vaig anar amb recança de pensar que seria una pel·lícula mes espanyola, però no, tracta el tema del català amb normalitat , com ha de ser, si mes no la versió del cinema Verdi, els jugadors i persones catalanes, parlen en català quan ho fan entre ells , i no hi ha subtítols!!  Gran sorpresa.