dilluns, 5 de setembre de 2022

42 segundos

 Critica del Diari ARA , parcial:

42 segundos és un dels pocs exemples de pel·lícules de gestes esportives, potser l’únic, que hi ha al cinema espanyol. Però malgrat que el títol faci referència a la tercera i agònica pròrroga del partit, el cor del film és “com dues persones han d’enfrontar-se als seus problemes interns per solucionar els externs –diu De la Orden– i aquí entrem en la salut mental dels jugadors d’elit, la pressió que es posen i el que hi ha al darrere d’una jugada”. Les abraçades van escasses als vestidors masculins.

En realitat, 42 segundos comença gairebé com una pel·lícula d’entrenament militar perquè el primer que li passa a l’equip, que abans del 1992 estava format essencialment per jugadors catalans, és que la federació els col·loca un entrenador croat amb mà de ferro, Dragan Matutinovic. Ell és qui ajunta "la vella guàrdia catalana amb la nova onada madrilenya”, com diuen a la pel·lícula, i els posa a entrenar a Andorra. “Jo no busco waterpolistes, busco gladiadors”, els diu. “No sou els més forts, no sou els més tècnics i no sou els més intel·ligents, però almenys els altres s’hi hauran d’esforçar”


Hi vaig anar amb recança de pensar que seria una pel·lícula mes espanyola, però no, tracta el tema del català amb normalitat , com ha de ser, si mes no la versió del cinema Verdi, els jugadors i persones catalanes, parlen en català quan ho fan entre ells , i no hi ha subtítols!!  Gran sorpresa.